Aquest és un projecte personal i social alhora, que tinc moltes ganes de compartir amb vosaltres i que en pugueu fer la vostra valoració. Us agraeixo la vostra col·laboració i espero transmetre les meves intencions amb tota la claredat possible.
Us recomano que visiteu les meves publicacions anteriors per entendre el projecte global. Un projete que neeix d’un moment personal i vital.
Un fragment de l’entrevista a la ginecòloga.
Ja al final de l’anterior entrega em vaig quedar amb un dubte formal. Sentia la necessitat de ser més conceptual en conjunció al camí processual que estava traçant. Per aquest motiu, us presento una travessa més profunda, instintiva i personal que va més enllà de la forma, donant presencia i emulsió a tot el que rodeja el projecte. Es tracta d’obrir la mirada, de netejar-la i enfocar-la a nous camins, sense abans haver reflexionat sobre ella.
Quin és el caràcter de la vostra mirada envers l’acció de pintar el cercle amb la meva pròpia sang? Us fa fàstic? Allò que es genera en l’espectador forma part de la reflexió que pretenc despertar.
Dubto si èticament utilitzar la sang real. Conceptualment, tindria més sentit perquè formaria part de la transformació, de la mutació d’allò no estàtic, de l’evolució que proclamo i que manifesta el xenofeminisme “No deberíamos admitir nada como fijo, permanente o “dado” – ni las condiciones materiales ni las formas sociales. XF muta, navega y sondea cada horizonte.” (Hester,2015). El teixit sempre quedaria tacat per molts centrifugats que patís. Generaria així, un diàleg amb la persona que el vesteix.
Estic contenta perquè he pogut recollir tots els temes que presentava en la meva constel·lació en tres peces encerclades pel matriarcat, l’autogamia i el xenofeminisme, amb un regust d’allà on venim i un aroma d’allà on podem arribar. El fet de ser tres peces trenca amb el binarisme heteronormatiu i dibuixa una línia de temps; passat, present i futur, que convida a viatjar pel pas de la història tant a través de la forma, en aquest cas el text (aquest, n’és un esborrany), com dels materials que s’emulsionen i conviuen per donar sentit al missatge reivindicatiu. D’aquesta manera, plasmo un diàleg intern entre el que és natural i el que és artificial (molt present en un procés de reproducció assistida) a través de les noves tecnologies i la pintura més natural i rupestre de totes; la sang.
El cercle buit sense fetus, està estratègicament col·locat sobre el ventre del cos i el format de les samarretes és unisex, ja que aquesta buidor, aquest ventre no gestant, es pot sentir en tot cos humà sense un dictamen de gènere.
M’agradaria saber què genera aquesta buidor. Estic dubtant si posar-hi contingut (per exemple els primers dissenys que vaig presentar en la pràctica anterior, que n’he fet d’altres) o bé, un punt que proclama l’inici de tot.
Producte que a la vista no té marca, no té etiqueta, però que està oculta. Es presenta de forma metafòrica i sensorial a través dels tres noms designats a cada disseny, estratègicament col·locats a l’altura dels genitals; La foradada, la descosida i l’arrugada, es presenten com úniques, no volen ser etiquetades. Tot i això, com molt bé saben, totes estem assenyalades. Les samarretes farien justícia a cada nom. La forada tindria forats, l’arrugada estaria completament arrugada i la descosida així ho estaria. Tres estats inusuals en el terreny de la moda i la mostra personal davant la societat. Una reflexió més que ofereixo.
El disseny dels noms remet al clown pel punt, com si fos un nas de pallasso, una al·lusió el que és infantil, poc seriós, poc creïble, però alhora és l’inici de tot, la vida. Davant el monocrom de la tipografia, el punt és de color per desperta esperança, perquè no tot és blanc i negre, ni rosa ni blau ni vermell. Perquè el color de gos com fuig existeix, i el de merda d’oca també.
Una tipografia, que de la mateixa manera que utilitzo sang menstrual en el disseny formal, pretén despertar sensacions segurament, desagradables. Costa d’entendre perquè és borrosa, però s’entén perfectament el que diu, veritat? Llavors, per què ens molesta?
Jo em pregunto:
Per què ho hem de veure tot a la perfecció? Quina necessitat tenim d’entendre-ho tot? Quina por tenim a no entendre? A no veure-ho tot?
Que potser hi ha algú que ens amenaça?, que hem d’estar alerta en tot moment?
Qui pot justificar aquesta por, aquesta pressió, aquest neguit?
Tenim por a desaparèixer si no tenim la mateixa mirada que l’altre?
Volem tenir una sola mirada genèrica per no morir?
En definitiva sento que el projecte està prenent un sentit coherent i significatiu, però em qüestiono si aquesta visió és massa subjectiva i personal. L’objectiu del projecte és que aquest prengui ales i voli sol, que es desprengui de la meva història i que pugui ressonar arreu, per això és important que sacsegi i sigui comprès per tothom. No vull complaure la mirada sinó l’ànima.
Bibliografia
Hester, Helen. “Manifiesto Xenofeminismo Una política por la alienación” Laboria Cuboniks
Aquest és un espai de treball personal d'un/a estudiant de la Universitat Oberta de Catalunya. Qualsevol contingut publicat en aquest espai és responsabilitat del seu autor/a.
Hola!
Considero que el procés d’elaboració del teu projecte és descrit de manera clara i directa, deixant clar en tot moment el perquè de les teves decisions, així com l’origen d’aquestes. M’agrada del teu projecte la passió que se’n desprèn; observant i llegint el que has compartit es pot apreciar la força i ganes de tot el que fas. Aquest compromís amb allò que estàs elaborant es veu reflectit amb la gran varietat d’elements que conformen el teu procés (peça musical, entrevista, dissenys, etc.), així com amb la riquesa bibliogràfica.
D’altra banda, opino que lligues i desenvolupes molt bé en tot moment la idea inicial/llavor amb el context. A part de preparar molt bé al terreny per a les persones que rebem la teva proposta, penso que has preparat una base molt sòlida que acaba desenvolupant-se per a si mateixa. Qualsevol de les decisions que acabis prenent (com ara el tema de la sang) segur que resulten encertades, i és que els teus raonaments són consistents, coherents i afins amb el que proposes.
En definitiva, penso que es tracta d’un projecte potent, i és que neix de la motivació i la introspecció personal. Per aquest motiu, des de la teva persona, experiències i conviccions en resultarà un missatge global, transcendental i necessari (a més, fàcilment integrable a nivell social gràcies als productes que proposes).
Endavant amb les últimes passes del projecte, antiga companya de grup!
Oriol
Hola Xènia!
Fa molts dies que dono voltes a algunes de les propostes de companys i companyes del Projecte i el teu va ser un dels que em va impactar i que em va ressonar més. A mesura que anava llegint més m’engrescava amb el teu post i les teves idees, sobretot pel que fa a pintar amb la sang, que va ser una de les coses que vaig voler experimentar l’any passat al Taller de Dibuix i que va sorgir després de parlar de les pintures rupestres al Seminari d’història de l’art, però que vaig acabar per no compartir. No, no fa fàstic en absolut. Fan que ho sembli, ja ho sabem, amb els tints publicitaris que treuen l’essència i ens fan creure que allò que traiem de dins és brut, abjecte, que ha de ser ràpidament dissimulat i camuflat. Segurament si et plantegessis utilitzar la sang hauries d’experimentar una mica abans o documentar-te bé, perquè al ser un fluid orgànic suposo que acabaria patint alguna alteració (o ennegrir-se, o assecar-se).
Al principi pensava en comentar el teu projecte, però vaig estar llegint el que havies escrit prèviament a aquesta PAC i vaig veure que tens una bibliografia tant àmplia sobre feminisme, que em feia la impressió que no et podia aportar res de nou. He estat madurant les idees aquests dies, i entenc que un altre punt de vista sempre és possible, i necessari.
La idea que presentes sobre les tres samarretes la trobo espectacular. És una idea que em ressona, a mi particularment em porta a tot allò que no és o no hauria de ser (ni foradada, ni arrugada, ni descosida). Estats que han de ser apedaçats, planxats, sorgits. Arreglats, que no poden ser tal com són. Com la sang que no pot ser ni vermella ni tenir olor. De la mateixa manera que la tipografia borrosa, és una manera subtil de generar una sensació d’incomoditat en qui ho mira. M’agraden les propostes que són capaces de provocar, de generar un cert discomfort en qui ho mira sense ser massa explícites a la vegada.
La idea del cercle sobre el ventre crec que no podria estar millor trobada, i jo crec que el deixaria buit. Si s’entén el concepte trobo que té molta més força. El nas de pallasso, en canvi, no el veig tant. No hagués relacionat el punt vermell amb un nas de pallasso, sinó senzillament com el contrapunt de color que, com tu dius, és necessari, perquè no tot és blanc i negre. I en aquest projecte si hi havia d’haver algun altre color havia de ser el vermell. Trobo que és inherent al projecte en si.
Et diré que crec que a una certa part de la població ja ens comencen a semblar normals segons quins plantejaments, vull dir que estic segura que no a tothom li molestaria pensar que has pintat amb sang, de fet, a algunes segurament ens semblaria reconfortant perquè ens permet unir-nos en una reivindicació d’allò que som i que s’ha intentat amagar. Crec que responc a les preguntes que et fas cap al final del post, trobo que la teva proposta arriba i pot volar sola i ho fa perquè, com ha dit l’Oriol, neix de tu, d’haver buscat i observat la teva llavor, i d’haver estat constant però flexible a l’hora de permetre-li evolucionar.
L’enhorabona pel teu projecte, crec que has fet una bona feina. I gràcies per compartir una cosa tan personal i aportar tant, alhora.
Primer de tot dir-te que només amb el titol intuia una sensació de buit, ja que la foradada em donava a entendre al buit que potser crea les ganes d’aconseguir allò que per sempre et canviarà la vida, es porti a fi o no, i es la voluntat de crear vida. Això hem toca d’aprop, podria dir que per vivències de conegudes molt properes i del grup de criança, sinó que evoquen totes les emocions possibles, tot i que la presentació a primera vista crida l’atenció. El color vermell, el video on realitzes aquest cercle amb la pròpia sang, etc, són motius que atrauen a l’espectador.
La realització del cercle realitzat amb la pròpia sang em crida l’atenció, no per la sang en si, sinó perquè el meu cap es qüestiona quina història o vivència t’ha portat a representar aquest cercle buit amb la pròpia sang, em remou internament i em genera curiositat per intentar empatitzar amb aquest seguit d’emocions viscudes, ja que segons dona entendre a l’entrevista una persona es vol quedr embarassada i està consultant amb professionals quina es la millor manera o quines opcions hi ha. També es planteja totes les qüestions que s’hi troba una persona a l’hora de poder crear vida, sense ser qüestionada per un altre.
En general, trobo una reivindicació sobre ni tot es blanc ni tot es negre, sinó que hi ha grisos i d’altres colors, estic segura que la meva mirada no es del tot neta i de tot una mica, ja que he nascut i segueixo en un entorn on es basa en el binarisme, però poc a poc el meu cap va obrint la mirada i pensament, gràcies a tota la informació que ens rodeja, i d’on poc o molt m’agrada escoltar i aprendre.
Crec que el projecte que presentes és molt coherent, molt maco, i molt enriquidor. Per al meu parer, el cercle amb la pròpia sang ni em fa fàstic. Considero que els textos que apareixen a la part de darrera de les samarretes es llegible, amb uns missatges molt directes i els quals criden l’atenció per a ser llegits.
Entenc el significat del cercle a la perfecció un cop explicat, però sense explicar també em donava a entendre amb la seva posició i color de que es podria tractar, per tant des del meu punt de vista no realitzaria cap altre dibuix al seu interior.
La ubicació de la marca la zona genital, em sembla tot un encert. La manera en que treballes tots els conceptes em semblen increïbles, molt treballats i tots lligat, m’agradat molt llegir-te i estic engrescada per saber com segueixes.
Ànims Xènia, gràcies per compartir-ho, ja que es molt valent per la teva part mostrar allò que ens remou i n’estic segura que aconseguiras que això voli i remogui les ànimes, la meva ja l’has remogut. Una abraçada!
Maria